DAVANT L’ESPILL

M’agradaria poder mirar-me a l’espill un dia
i no pensar en tot el que hi ha de més
o en tot el que falta,
encarar-me amb valor al meu réflex i dir:

“Aquesta sóc jo, la que està ací.
No sobre quilos ni falten centímetros
ni cal que em compare
amb estrelles de cine.

Aquest és i será el meu cos
per molt lluny que estiga de la perfecció.
Podré canviar el color dels meus cabells,
dels meus llavis i, fins i tot,
el de la meua pell.

Però res d’això no servirá
si no deixe de buscar
absurdes belleses ideals.

La perfecció no és per a mi
és estàtica i avorrida,
enemiga del canvi i de la vida!”.

“Tot això sona molt bé”
em contesta el meu réflex.
“I ara què faràs?”
Em pregunta intrigat.

¡Posar-me rimmel,
que se m’ha oblidat
i llançar-me a navegar
a bord d’aquest cos
tan perfectament imperfecte
que m’ha tocat.”

-Alba Fluixà

Anuncios