TOCAR MARE

Ara que tens el nom d’absència

 i la forma del buit,

 i la paraula glaçada en tu

 es diu silenci, mare

 

-mare meua i de tots els qui volien

 afillar-se al caliu que a tu et sobrava-

 

¿On posaré les mans que ahir tenien

 el costum de tocar

 port d’arribada?

 

Tocar la flama,

 el gel, l’aigua, la terra,

 tocar vidre trencat,

 tocar l’espina,

 tocar la pluja humana

 on va liquant-se el cor.

 ¿sols això em resta?

 

Tocava mare

 i ja no hi era el món darrere,

 amb dents, amb ungles brutes,

 amb colps o mans que duien la ferida.

 

Els germans d’infantesa

 i els altres que han perdut com tú

 la forma de ser humà ací,

 tot barrejat, tot en eixam,

 donaven a la fugida el mot

 que en tu ens salvava,

 

i en tocar-te, tocàvem pau,

 residus de la cova natal,

 pa ensucrat, neu calenta,

 i pròleg de la vida

 que anàvem aclarint.

 

T’escolte així parlar:

 

!Vine a la mare…!

 o

 !¿Qué et faré a la nit per a sopar?!

 

Paraules amb caliu i alè.

 Tebiesa de la sang

 fent-se llavis.

 

!Vine a la mare…!

 

A la infantesa em duies i em tornaves

 creuant la processó de tots els sants i verges

 als qui pregaves per la filla petita

 i per la dona,

 quan la febre era el pou on m’enfonsava

 o el cor em feia mal de veure i de viure.

 

!Vine a la mare…!

 

I el món era un manoll d’herbetes tendres,

 una fira de nines

 o el cel de pasqua blau de primavera.

 

Ara furte al silenci la veu teua

 que es fa líquid calent del riu que porte,

 i les quatre paraules

 vénen a mi per la cordial artèria,

 vers la vida que visc freda i ferida,

 vers el món roig de sang,

 negre de pluja o gris de cendra,

 inacabable cendra de gent morta

 cremada per l’oblit.

 “Vine a la …”

 

Però mai més podré tocar mare…

-Maria Beneyto

Anuncios